Rubianes som tots

Els sentiments et poden traïr

Joan Tardà, durant un acte que realitzaven les JERC, va fer un desig en veu alta, de caire republicà i en contra el monarca. Segons Tardà i la problemàtica que han arrossegat aquestes declaracions, afirma que feia aquesta afirmació al Felip de Borbó, el Borbó de 1714. Tardà alhora tractà al Tribunal Constitucional, de corrupte.

Jo també vull una república, però no cridaré mai a favor del rei, es que ni ho desitjo. Si algun dia hagués de sorgir la República, doncs que Joan Carles marxi com el seu pare, però sang no, ja se’n vessa prou per desgràcia. Hem de recordar que no fa pas gaire, un senyor ultraconservador, renegava del rei. No sé, però suposo que des de les ones des de la COPE, millor no pensar en el que ha degut dir de Tardà, i possiblement, no m’estranyaria, a favor d'Espanya i la seva unitat, i aquesta unitat es fa a partir d'una figura, el rei.

Des del PP, es va demanar al PSC que trenquessin el pacte que tenen amb Esquerra, degut a les declaracions que ha fet el Tardà, i alhora amb l'aniversari de la Constitució, sent el 30è aniversari, el PP ha fet un lligam entre el govern de Zapatero i ERC. Però no l'únic que va vincular el PP amb Zapatero.

Però el més curiós és que avui, s'han de retornar els pressupostos, perquè el Partit Popular s'ha sumat a últim moment als vots en contra dels partits catalans al Senat, ERC, CiU i ICV. Sincerament, el PP, per fer la guitza el que faci falta. Només veu algunes coses quan els hi interessa, així ells són d’hipòcrites a ells mateixos. La mateixa situació que davant de l'Estatut d'Autonomia, i que ara la diferència és que uns és per poc, i per altres massa.

Huracà Obama. Yes we can, another United States of America

Els Estats Units d’Amèrica, igual que altres imperis, com l’espanyol, es van caracteritzar en tenir la concessió del dret a tenir esclaus, a que unes persones passin per sobre de les altres. Una raça superior a la dels altres. I això no fa tant.

A mitjans del segle XIX, hi havia una societat nord-americana, que es basaba en tenir esclavitud, persones procedents del centre i sud de l’Àfrica, i que van patir una explotació, un tracte inhumà, injustícies, bé, tot allò dolent que ens podem imaginar. Però es que posteriorment, després de que l’esclavitud passés a l’historia, el racisme fou el dia a dia de la societat, i sembla que encara no hagi anat coll avall.

Ahir fent un reflex a l’actualitat i recordant un passat que realment fa quatre dies, van fer per televisió una pel·lícula, L’huracà Carter. Una pel·lícula que pot anar molt associada amb l'actualitat política i social, i sobretot a una persona, Barack Obama. El film tractava simplement de que per racisme, injustícies i errors constitucionals, van culpar d’uns crims mai realitzats a una persona innocent. La pel·lícula de Rubin Carter, reflexa com persones d’alt nivell estaven implicades en el cas de racisme, igual que molts altres casos, i de gent ambuna ideología similar a grups xenòfobs com el del Ku-Klux-Klan, o bé, no fa gaires dies, uns neonazis, intentant assassinar el canidat a la presidència, pel simple fet de ser afroamericà. Però ara, al 2008, ara si que hi pot haver un canvi.

Obama, Yes we can. Ara si que hi pot haver un canvi a la societat nord-americana, i fer un canvi i fer una demostració cap a tots aquells errors que es van cometre pel racisme i fer una rectificació, demostrar el procés de modernització de la societat de la superpotència mundial. Uns errors que en una societat com l'americana, en teoria exemplar, però que en moments històrics podríem comparar amb altres fets històrics desagradables.




Ara, amb les eleccions nord-americanes moltes coses poden canviar. Des de les altes esferes, és molt difícil conèixer les realitats socials que hi han a la pròpia casa, però que només ara es pot aproximar amb una persona.

Un candidat a la presidència que per primera vegada és de color, això serà un gran fet històric, però que tal i com s’ha mostrat amb amenaces i perills, alguns radicalismes d’extrema dreta ja s’han pogut reflectir. Altres racistes, tot i que no volen arribar tant lluny com alguns terroristes, mostren també una actitud xenòfoba, i que ho profetitzant al rival directe, John McCain, i simplement per la pigmentació de la pell s’oposen a aquella persona.

Obama presenta unes propostes rellevants, properes a la gent, com una educació de qualitat, o bé un sistema sanotari eficient, retirar les tropes d'Iraq, tenir independència energètica, lluitar contra el canvi climàtic, ... però que la senyora Palin posa por a la societat, afirmant que el candidat Obama vol implantar un socialisme als EUA, sabent que això és mentida, i que l'únic que podría fer, es un canvi dins del sitema capitalista, però no fer un radicalisme.

Falta poc pel canvi

Un aplaudiment a l’UGT

Avui, mirant les noticies, he vist un gest de justícia i de donar la cara d’una vegada. De no tenir por de res. I es que Cándido Méndez, secretari general de la UGT s’ha dirigit a l’Audiència Nacional per a poder presentar-se la UGT com acusació particular envers a la investigació que realitzarà el jutge Baltasar Garzón, pels desapareguts durant la Guerra Civil i el Franquisme.

La UGT, entre moltes altres organitzacions polítiques o sindicals, que eren contràries al règim, molts dels seus simpatitzants foren castigats, des d’afusellaments fins a repressió, sent empresonats i torturats, pel simple fet de no simpatitzar ni compartir l’ideal del règim feixista.

Però el que jo em vull referir, és el coratge que han tingut en ser la primera organització que proposa a l’Audiència Nacional a formar part com a acusació particular al procés. Però m’agradaria veure que no fóra l'única en presentar-s’hi, sinó que sigui la primera, però que darrera d’ella s’hi adjuntin tothom qui fou perjudicat.

“No habrá reconciliación total hasta que las familias no reban una reparación”, ha sigut una de les frases cèlebres que ha dit el líder sindicalista. I es que a tot arreu, hi ha algun familiar d’una injustícia per culpa del règim, i com no, també al nostre municipi.

Seguidors o no del règim, però la llengua a més d’un i a més de dos, se’ls hi anava, amb motiu d’interessos o venjança, I esperem que tot i que mai es podrà curar tot el dolor, però esperem que algun tipus de justícia sigui aplicada a tota aquella gent que va jutjar i assassinar injustament, en contra de la llibertat.

Política progre, no política pija

Socialisme: Conjunt de doctrines que, en oposició a l'individualisme, propugnen una reforma radical de l'organització de la societat per la supressió de les classes socials mitjançant la col·lectivització dels mitjans de producció, de canvi i de distribució (col·lectivisme) (col·lectivització).

Aquesta definició extreta de l’Enciclopèdia Catalana fa referencia a la base ideològica dels partits socialistes, i si fem memória, tot va començar amb Marx i la Ia Intercominter. Poso la definició perquè fa uns dies vaig xafardejar el seu bloc, cosa que faig alguna ullada de tant en tant, i vaig llegir que parlava de les formes que aplica el PSC a la política municipal, com si fos de dretes, i on es compara amb les seves polítiques que al costat de les nostres són d’esquerres.

M’agradaria que fes una reflexió, o bé que simplement es posés davant d’un mirall i pensi al com és. La seva ideologia, el seu caràcter,… i que després mirés Martorell. Després de mirar tot el municipi, pensi quines són les polítiques d’esquerres que vostè ha fet. S’han fet moltes coses en tants anys, algunes de bones i altres de dolentes, recordant que com tothom pot cometre errors. Però no fa falta que remenem tant en el passat i anem cap a l’actualitat. Amb una vorera tant ample, i amb un passeig que només està a la zona al voltant d’algú, ja el qualifica quina és la seva política: propera a un mateix.

Vostè parla d’una persona que la qualifica de "*pijo". És habitual criticar a l’altre casa, però mai ho fem envers a casa nostra i crec a vegades que ens hem de mirar qui tenim a casa. Un partit nacionalista, i que s’amaga darrera de la senyera, i que es un partit de dretes i no de centre (recordem que vostès es qualifiquen de política de centre igual que ho fa el Partit Popular amb ell mateix). Un partit que sortosament tots tenen carrera, bons sous, estabilitat, però que hi ha una diferencia, un punt de vista diferent, i és que tot ho veuen a través del despatx.

Un partit polític, format per treballadors, per obrers, que saben on están, i que pel què lluiten, coneixent una realitat molt diferents a la que vostès poden viure en un dia de cada dia. Coneixent situació de la majoria de la societat de primera mà, i que viuen segurament una vida molt més dura que no pas la de la gent burgesa.

Gent que circula amb luxe, gairebé tots, i fent exemple amb el Transport Públic de Martorell, fet que des de la seva entrda s’ha enregistrat una notable decadencia i deixadessa. Vostès estan al govern, i diuen que són d’esquerres, i on segurament mantindran aquesta situació durant tota la legislatura.

Així podríem continuar en varis temes, i on poden demostrar quin tipus de política apliquen. Però el seu article, crec que la seva intenció és atacar a una persona a qui li té por políticament, i que pot pensar que a vostè li succeeixi el mateix com el seu company de partit i expresident de la Generalitat, el Sr. Jordi Pujol, que amb el tema del relleu generacional, ell va errar passant la batuta amb el senyor Artur Mas. Segurament sigui això.

Si finalment, després de veure's al mirall sabria quin és el seu remei, cosa que mai faràn, sería: aplicar polítiques d’esquerres, cosa que mai faran. Segurament vostè replicarà això dient que el PSC va perdre l’alcaldia per no aplicar les polítiques que no pertoquen i que si fóssim d’esquerres tal i com diem, no l’hauríem perdut. Però això no és cert. Amb una cosa tant simple com la participació ciutadana, és un clar exemple de la política que vam aplicar. Però l’error que vam cometre, fou no connectar prou amb la població. Ja sabem que tenen participació ciutadana, però està apartat, per poder dir que ho tenen, però que ni de bon tros apliquen per donar veu al poble.

"Pijo-progres*" tal i com vostè diu, en veig molta de gent. M’agrada veure com qualsevol jove, de família de classe mig-alta, aparenta anar de progre. Però no se si sap com és la gent que va d’aquest estil. Simplement, els podem veure amb unes aparences gent que ha aplicat la seva lluita contra el capitalisme, i després veiem com a casa, tenen una classe que per res del món dirien que tenen. Vostè diu que hi ha gent d’aquest tipus a Can PSC. Però realment d’això no en som. Mirin bé a casa seva, perquè nosaltres no som "pijos*", però si progres, cosa que a altres cases van de progres i són "pijos*".

Buscant de la veritat, fent justícia

El jutge de l'Audiència Nacional, el senyor Baltasar Garzón, amb el procés que ha iniciat envers a treure la pols als morts de la Guerra Civil Espanyola, és un procés molt més complex del que ens pensem.

Un procés complex envers a les conseqüències que pot comportar, sobretot de la gent d'ultradreta o fins i tot gent que aparenta ser de centre i on podem veure com el seu comformisme i manifestacions favorbales a deixar tal i com està. Un bon exemple és el fundador del PP i ex-president de la Xunta de Galicia, Manuel Fraga, que considera un disbarat tota l'actuació que està fent el mateix Garzón envers a la investigació dels diferents crims contra la humanitat que hi hagueren durant la Guerra Civil i el feixisme de Franco.

Més d'una vegada m'he preguntat que perquè ha sigut tant tard en fer tota aquesta tasca, i perquè tardem tant en fer un reconeixement com cal a aquelles persones que vàren defensar un sistema democràtic, i que deixaren les seves vides per la II República. Però el que més em dol, possiblement per a tenir familiars que ja no poden rebre un reconeixement després del sufriment, no només durant la guerra, sinò el seu empresonament, i suportar el feixisme amb dolor degut a les injustícies, envers a uns ser herois i altres ser uns criminals. Perquè no es va fer abans?

Llavors no hem de perdre el temps. Finalment hi ha hagut una persona, tot i que tard, que ho està fent, però no és l'únic. El nostre President de la Generalitat de Catalunya lluitarà per anul·lar un judici que va patir el President Companys. Un judici que simplement per ser President de Catalunya, el vàren sentenciar a mort. Però cal recordar, que lamentablement no fou l'únic que per pertànyer al bàndol republicà fou afusellat.

La feina acaba de començar per a poder desemascarar a tots aquells assassins, aquelles persones opresores que aplicaren la seva própia llei, i on desitjem que els hi caigui tot el pes de la llei establerta, tot i que mai podràn pagar aquells crims realitzats.

Si ens diuen no, donaràn arguments per a la independència

Un cop s'aprobà per referèndum el nou Estatut d'Autonomía de Catalunya, i amb el vist i plau del president del govern espanyol, Jose Luis Rodríguez Zapatero, i després de les diferents polèmiques i intercanvi d'interessos, ara sembla que es tirin endarrere.

Solbes va començar amb el conseller Castells un estira i arronsa amb el finançament econòmic que hi ha integrat dins de l'Estatut. Castells lògicament demana el que hi ha escrit i sobretot després de poder veure les balances fiscals, i podent comprovar la autèntica realitat dins de la distribució de la economia dins de l'estat espanyol.

El president de la Generalitat, José Montilla, ha presentat un pla de salut on reflexa en Salut la inversió i diferències que hi ha envers a les regions. Catalunya tot i haver augmentat un 60% les inversions, els catalans tenen una inversió de 1.250 euros anuals previst en el pla fins al 2010, i on altres regions tenen un pressupost per capita de 1.427 o fins a 1.600 euros.

El plaç de la disposició addicional primera de l'Estatut d'Autonomia, és a dir, el sistema de finançament que hi ha l'estatut finalitza el proper dia 9 d'Agost. Esperem que des del govern central, s'apliqui la lògica i finalment s'apliqui el que fixa l'Estatut, sinó, llavors voldrà dir moltes coses, i gens bones per als federalistes.

Els independentistes però sobretot els senyors de CiU tindran moltes coses a dir, i els socialistes catalans encara no sé com ens ho hauríem de mirar. Seria un mal son.

CiU vendria a la societat catalana, com sempre fa, que els del PSC som uns subordinats del PSOE, cosa que no és així, sinó que hi ha una aliança, i que no defensem bé els interessos de Catalunya.

I bé, els que tenen clar que volen la independència per a Catalunya ens dirien tal i com ja hem sentit més d'una vegada aquella frase: "se'ns pixen i diem que plou", i alhora ens dirien que a Espanya no ens volen excepte pels diners.

Crec que Solbes serà eficaç, i amb Castells arribaran a un pacte, clar i just, i que l'estatut anirà endavant.

Mas, només fa que llençar lemes per a poder recordar a la societat catalana que encara existeix, i fer veure que vol el millor per Catalunya presentant propostes frívoles i il·lògiques com realitzar una nova proposta de finançament al govern central.

Mas ha afirmat ja ha afirmat que el tripartit té una manca de capacitat per fer complir allò que s'ha de complir i assenyala com als socialistes catalans que Zapatero ha perdut el respecte per Catalunya. CiU continua amb la seva actitud habitual, aprofitant cada situació complexa, en aquest cas el finançament per a fer política oportunista.

Les balances d'inversió d'interessos

Finalment tal i com va dir i va prometre el President del Govern, Jose Luis Rodríguez Zapatero, s'han publicat les balances fiscals, on assenyalen el repartiment de la riquesa envers a les comunitats autònomes.

Però les dades no coincideixen. L'institut d'Estudis Fiscals que és qui ha realitzat els diferents estudis i que depèn del Ministeri de Solbes, tot i utilitzant diferents mètodes, no coincideixen amb els estudis realitzats per la pròpia Generalitat de Catalunya, on identifiquen a Catalunya com a la més "solidaria".

I.E. F. va oferir sis balances fiscals en total, quatre balances amb el mètode del flux del benefici i dues amb el del flux monetari. En el cas menys favorable per a Catalunya, amb el mètode de flux de benefici, el dèficit és del 6,38%, i el repartiment de la recaptació de l'impost de societats, amb una imputació sempre complicada en cada comunitat, s'adopta segons una proporció del 70% i 30% entre accionistes i consumidors, respectivament. Una distribució subjectiva que es va variant en cada una de les sis balances.

Senzillament, el que més els hi interessa, i així deixant com a Madrid com a la més solidaria de les comunitats autònomes.

Avui era un bon dia per la Cope i el senyor Losantos, on podien presumir de que els catalans, aquells que presumíem tant de ser els que aportàvem més en el conjunt de l'estat doncs és fals. Afirmaven i amb formes de prepotència, com sempre, que Madrid era l'exemple, és a dir, pagar i callar. Però d'això res.

No es pot comparar Catalunya amb Madrid envers a les inversions, des de cultura, fins a infraestructures. El centralisme d'aquest estat espanyol, tot i que alguns ingenus diguin que és un estat d'autonomies, és evident quan un català després del que li prenen cada dia i comparem quan visites la capital espanyola. Et cau la baba.

Catalunya sembla que es vulgui condicionar, això si, després de pegats i més pegats, com els problemes amb rodalies, i totes les peripècies que feia cada dia molta part de la societat perquè la nostra nació pogués continuar avançant amb el dia a dia.

La política de Laporta

Sempre en aquest blog, m'agrada parlar de política i no m'agrada molt barrejar segons quins temes, però ara toca.

Tothom coneix el Sr. Joan Laporta, i sense cap dubte el seu tarannà. Advocat d'un dels bufets més prestigiosos de la capital catalana, i líder de l'Elefant Blau, i que actualment és el president del F.C. Barcelona.

Però el barça, no és un club qualsevol, és més que un club. Representa moltes coses a part del blau i grana: la resistència del català i el sentiment catalanista, la resistència durant el feixisme, però malauradament a vegades això es pot desvirtuar i jugar brut, mai millor dit.

Si recordem les eleccions a la Generalitat, el Sr. Laporta, antic membre del P.I. que va fundar el senyor Àngel Colom, i com a candidata per a la ciutat comtal la senyora Pilar Rahola, doncs es va reunir en un esmorzar amb mitjans de comunicació conjuntament amb el Sr. Artur Mas.

El Sr. Laporta volia fer aquest gest de la seva pròpia simpatia envers a la seva ideologia i per afavorir a una gent que "ven" el catalanisme, i lògicament a canvi de res no seria. Públicament, l'actual president blaugrana, s'ha mostrat com a independentista, però el que em pregunto ara, és que si és independentista de veritat, o bé independentista de calers.

Després de rebre moltíssimes pressions, Laporta posteriorment va realitzar un esmorzar amb l'actual President de la Generalitat, José Montilla. Però el senyor Laporta tenia por de que aquell esmorzar faria que el F.C. Barcelona es quedés descafeïnat i menys català.

Però senzillament qui ha fet que la situació sortosament no la té el President de la Generalitat, sinò que el mateix president del club arrivant fins a una moció on finalment després de presidents amb més que interrogants, tenir l'oportunitat de tenir un president que no vol tenir ni interessos ni intercanvis d'influències, sinò que professionalitat i esport.

Nacionalisme de pa sucat amb oli

Nacionalisme de mentides. Nacionalisme d'interessos. Nacionalismes regionalistes. Nacionalisme espanyol. Nacionalismes de pa sucat amb oli.

Tothom recorda el pacte de l'Hotel Majestic que va realitzar Pujol durant el mandat del Partit Popular durant la presidència d'Aznar, i que tal i com fa el president Pujol envers a aquest tema quan se li recorda, sembla que li vinguin tots els mals, i ràpidament canvia el tema, perquè aquesta venda de CiU pel poder no perdona el poble català així com així.

Una persona com Pujol, empresonada als anys seixanta per les seves activitats contra el règim feixista, que va estar condemnat a presó i que hi va estar durant 2 anys i mig, després, tot i que amb unes regles de joc diferents, pactés amb aquella gent que encara es neguen a condemnar aquell passat tant gris i que van ser i en alguns llocs encara són aclamats com els vencedors, i que miraven per sobre de les espatlles a molta gent que van ser tractats com delinqüents per la seva ideologia, defensar la llibertat i la República.

Ara, una Espanya tancada, com ja molts anys tot i que hi governin els progressistes, però uns progressistes que encara els hi falta empenta, per a poder tenir un model estatal plural i diferent, igualitari i just envers a la seva riquesa i contribució. Allò que molts diuen "España se desmiembra, se rompe"; doncs que es trenqui, tot i que cada cop em sembla més utòpica aquella Espanya plural.

Per una part, els nacionalistes espanyols; si que existeixen, tot i que no ho reconeixen. No donen oportunitat a expressar la veu d'aquelles nacions que volen parlar: Referèndum. País Basc i Catalunya, capdavanters en fer referèndum, perquè saben que sols podrien tirar endavant. Però amb unes propostes molt diferents.

Euskadi, Pla Ibarretxe. Impulsat per un partit nacionalista, que clarament diu que si a la independència, però i el seu company nacionalista català? CiU encara no sap ben bé el que vol. Després de les seves diferències internes dins de la federació entre CDC i UDC, que sempre han volgut proposar a ERC un govern nacionalista, però que no sé fins a quin punt estarien d'acord els dos.

Dins d'ERC, i un bon reflex és el proper congrés, que després de disputes internes, tenen unes diferències ideològiques ben diferents. Uns volen simplement com a objectiu principal la independència com més aviat millor, però hi ha altres, que volen continuar la filosofia actual, aconseguir una independència al millor moment, com Josep-Lluís Carod-Rovira, que tal i com va proposar, fer el referèndum el 2014.

ERC, tot i les diferents sectors, vol impulsar un referèndum, cosa que durant tants anys de govern nacionalista de CiU no ha volgut proposar, possiblement perquè estar governant a la Generalitat li interessava més la seva aspiració de continuar venent el seu lema nacionalista i continuar governant sense entrar en conflicte amb la Moncloa, que no pas el que realment sentien.

No sé si després de la crisi del PP s'aprofitarà per fer una modernització realista per part del govern de Zapatero, això espero, perquè no es poden deixar perdre oportunitats i com a mínim fer un estat plurinacional. Ara els Populars ja tenen altres maldecaps. O bé ho fem ara, o els que volen una Espanya diferent, acabaran dient: Tot o res.

Un govern exemplar

Bé, això de moment, segons les aparences i on molts països d'arreu del món haurien d'agafar com a exemple i tenir una paritat a llocs importants, però també a molts sectors al nostre país.

Divendres, després de que dimecres el parlament espanyol no el pogués investir degut a obtenir només els vots per a una majoria simple, i que tal com diu el reglament han depassar 48 hores, finalment Zapatero va ser nomenat president del govern.

Divendres va realitzar el jurament davant del monarca espanyol, Joan Carles I; i un nou govern assumia el timó del país, i canvis dins del nou govern hi haurien. Hi havien alguns que es podien especular, i un d'ells i molt clar, el de Celestino Corbacho, alcalde de l'Hospitalet de Llobregat i president de la Diputació de Barcelona. El nou càrrec del polític català, tot i que nascut a Badajoz, és la responsabilitat de ser el Ministre de Treball i Immigració. Però no fou la única incorporació.

Per part de Celestino Corbacho, després de la reconversió i gran treball de transformació de l'Hospitalet de Llobregat, i que és de forma exemplar, i alhora amb les molèsties ocasionades per la construcció de l'AVE pel pas de la ciutat, i alhora amb diferents mostres, donaven petites senyals dins dels polítics a que pogués ser elegit ministre.

Zapatero ha volgut apostar també per Miguel Sebastián com a Ministre d'Indústria, que fou candidat per les eleccions municipals per Madrid i home de confiança del president, Ministra d'Habitatge Beatriz Corredor, Cristina Garmendia com a Ministra d'Innovació i Ciència, i Bibiana Aído, com a Ministra d'Igualtat.

Es conserva gran part de l'estructura de l'anterior legislatura, amb dues vicepresidències, i amb la majoria dels anteriors ministres excepte als anteriors, i amb la modificació de Medi Ambient, on la cartera s'integra a dins de Agricultora, Ramaderia i Pesca i es passa a anomenar Medi Ambient, Medi Rural i Marí.

Però el que destaca més, i fins i tot on diaris exteriors han dedicat uns titulars diferents, com per exemple "Govern Rosa" titula "Il Sore 24 ore" la notícia, o "Revolució Rosa" a "La Stampa" definint al president Zapatero com el màxim feminista, o "El govern es dona" del rotatiu "Il Messaggero".

Però possiblement el que destaca més dins d'aquesta reforma és Carme Chacón, la nostra ministra catalana i que assumeix uns reptes com a dona exemplars: Ministra de Defensa. Aquell ministeri que fins fa no gaire, o fins i tot encara en algun lloc podríem trobar algun pollastre, o bé alguns personatges anacrònics, on encara es pensen que la televisió és en blanc i negre, i que el nou NODO es fa des de la radio, i amb un presentador que de Sant no en té res.

Els reptes de la nova ministra no són fàcils, ja que trobarà gent que realment viu en un passat i que possiblement encara no ha assumit que les dones també poden realitzar tasques importants.

Un gra de sorra pels drets humans

Des de la Fundació Casa del Tibet de Barcelona estan realitzant igual que a tots aquells ambaixadors que tenen arreu del món una campanya per donar suport a la població del Tibet. Ens ho mirem des de la distància, amb impotència, i segur que més d'un pensa en què pot fer. Ara és la teva.

Pel proper dia 29 de març, està previst realitzar una concentració davant de l'ambaixada xinesa a Madrid, i que es realitzarà el transport amb autobusos per un preu de 55€ inclosa una samarreta.

Però com la majoria de persones tenim compromisos, o bé sinó volem aprofitar el cap de setmana per estar amb la família i alhora poder mostrar suport al poble tibetà, desprès de l'opressió que fa anys que està patint, però alhora, encara més amb la retallada de drets que hi ha al país comunista i la censura fan encara que els sentiments de rebuig siguin més forts.



Des de casa, o on la gent es connecti a internet, simplement amb un minut, pot llegir el manifest realitzat pel Dalai Lama i que va dirigit a les Nacions Unides, el Parlament Europeu, i finalment el Comitè Olímpic Internacional. Personalitats com Jordi Pujol, Carles Puyol, Penèlope Cruz, Javier Bardem o Pilar Calvo ja han firmat el manifest. Si vosaltres també hi voleu donar una petita empenta per donar suport al poble tibetà entreu a SOSTIBET.COM

El president francès, Nicolas Sarkozy, va demanar a finals de la setmana passada al govern xinès que es moderés amb la seva actitud envers al poble tibetà. Es va dirigir al president Hu Jintao un missatge en el que demanava la moderació i la fi de la violència mitjançant el diàleg amb el Tibet.

Per part del president es va posar a la disposició de Xina per a poder facilitar el diàleg entre el govern de la República Popular i els representants del Dalai Lama, per a que tots el poble tibetà tingui la possibilitat de viure plenament amb la seva pròpia identitat tant cultural com espiritual a la República Popular de Xina.

Tot i aquest missatge cridant a la necessitat d'estabilització a la zona, alhora va advertir que si la situació continuava, estaria disposat a ser el primer país en fer boicot en rebuig de la situació que s'està vivint.

Els poderosos assassins

M'agradaria que el senyor president dels EUA, George W. Bush, em respongués amb la mà al cor i que em fes una valoració real i sincera envers a les persones d'Iraq. Segur que tot i haver-hi una dictadura de Saddam Hussein i tot el que podien sofrir, quan sortien al carrer sabrien que tornarien. Avui no. Però no només em preocuparé en aquest article de la societat civil iraquiana, que ha viscut directament la catàstrofe per culpa d'una ximpleria d'unes persones amb poder que han influït directament amb una vida tranquil·la.

Ahir, abans d'adormir-me allò que parlaven de la guerra d'Iraq i de forma sorprenent defensaven a l'expresident del govern Jose Maria Aznar. Era la COPE. Concretament defensaven l'actuació d'Aznar i Blair, tot i que segons els contertulians afirmaven que coneixien a Aznar i que les declaracions que va fer afirmant que estava orgullós de la fotografia que es va fer a les Açores.

Declaracions a la BBC:

BBC: Quan mira cap al passat, hi ha alguna cosa que desitjaria que ho hagués realitzat d'una manera diferent? Desitjaria potser que se li hagués donat més temps a Saddam Hussein?
Aznar: No. Tornaria a actuar de la mateixa manera. Va ser un moment difícil per a mi, però des de la meva convicció i la meva consciència, em diuen que vam escollir l'opció adequada.



De manera que la gent de la COPE va defensar que tant Aznar com també Tony Blair no eren capaços de fer la guerra, i que si hi van donar suport és per alguna cosa a canvi. Aquests fóren els arguments de la tertúlia, i tot i que afirmaven els més porpers a Aznar que no entenien perquè Aznar encara tenia aquesta actitud.

Les conseqüències de la guerra, i amb un ball de xifres pels diferents mitjans bastant similar, són de 4000 militars nord-americans morts, 2,5 milions de desplaçats a dins del territori iraquià, 2 milions de persones exiliades, desestabilització a la zona no només internament entre els enfrontaments entre les diferents cultures pel control del poder, sinó que també conflictes com Turquia envers als militars kurds, conflicte tot i que amb menys tensió els darrers mesos envers a Iran, més de mig milió de civils morts, enfortiment del terrorisme d'Al Qaeda a la zona i que alhora s'ha extés per arreu del món, i finalment per allò a que realment van entrar les tropes ocupants a Iraq, amb l'objectiu de tenir una economia molt millor per part dels EUA, al contrari preu elevadíssim del barril de petroli, i alhora indirectament la crisi financera que també hi ha influït envers al cru, tot i ser el protagonista les hipoteques.

Beneficis per part de moltes empreses nord-americanes, com per exemple de seguretat privada, i que realitzen tasques, tal i com fa uns mesos es va mostrar al reportatge de 30 Minuts de TV3 amb el títol Guerrers de lloguer. I beneficis sense cap dubte de les empreses armamentístiques.

Espero que aquests assassins que per ser presidents d'un país i tenir un poder, i que hagin decidit les vides de tantes persones mentint a la societat internacional amb les excuses del terrorisme internacional, l'11-S i la vinculació entre Saddam Hussein i Al Qaeda, la pertinença d'armes de destrucció massives per part del govern dictatorial iraquià, i que un cop van veure que aquests arguments no eren certs i que la comunitat internacional els hi reclamava, donaven per excusa, tot i que és cert, que Saddam Hussein va realitzar matances ètniques contra els kurds, assassinar a tots aquells opositors al règim, absència de drets humans i llibertat, envair Iraq per a establir una democràcia, ... tots aquests darrers arguments i que els hi van servir per excusa, espero que siguin jutjats amb totes les seves conseqüències, pel tribunal internacional de La Haya, i espero que perquè els EUA siguin el país amb més poder actualment, no siguin els que poden decidir sobre tota la resta del món.

L'opressor del Tibet, Xina

L'opressió que està realitzant la Xina a zones ocupades des de fa anys, com per exemple el Tibet, doncs sembla que amb la proximitat de les olimpíades, aquesta gent, sobretot a la zona del Tibet, aquest cap de setmana la gent ha dit prou i ha decidit sortir al carrer.

Ja feia uns dies que la tensió a la zona havia augmentat però no s'esperava que els tibetans tinguessin el valor d'enfrontar-se al gegant oriental. Els tibetans van sortir al carrer primerament a la capital, Lhasha, per protestar contra la presència xina, i afirmen que no tenen por ni a morir ni a les represàlies, i que surten al carrer perquè no tenen res a perdre.

Els primers indicis de la tensió es van ocasionar a Chengdu, al sud-oest, i que després s'han estès durant tota la regió i en especial a la capital. Les manifestacions han sigut reprimides en un principi per les forces de seguretat xineses, però que des d'ahir a la zona s'hi han desplaçat efectius militars i carros de combat per a poder estabilitzar la zona.

Les forces de l'ordre xineses de cara a l'opinió pública internacional aparenten que hi ha un control absolut de la situació i amb la situació controlada. Tot i la censura que el govern xinés està aplicant per la revolta, les informacions que no arriben manipulades, són poques.



Segons les autoritats xineses, els morts a la zona per la rebel·lió són d'una desena, quan a l'exili, els tibetans informen de que les xifres arriben a les 100 víctimes. De ferits per part de Pequín són d'un centenar, des de fonts tibetanes, són més de 500 ferits. Les forces de l'ordre disparen sense discriminació, als manifestants, i això eleven les xifres.

Els manifestants del Tibet han incendiat establiments i negocis d'origen xinés en senyal de rebuig, i d'on les autoritats xineses afirmen que ja s'han entregat a unes 170 persones i s'han detingut 24 com a agitadores i les iniciadores de la revolta.

Aquesta revolta és un reflex de l'opressió i marginació que està sofrint el poble tibetà des de l'any 1951 i que el representant del poble tibetà, el Dalai Lama, està a l'exili i que el govern xinès el responsabilitza com a responsable dels actes.

El Dalai Lama ha demanat que ell està disposat a dialogar, cosa que el govern xinès l'ha tractat com un llop vestit de monjo. El lider espiritual està disposat a dialogar perquè cessin els incidents a la zona.

Des d'aquí demanem que fins que Xina no recuperi aquells drets que són fonamentals i que l'opressió envers al Tibet no disminueixi demanem a que es faci boicot als Jocs Olímpics de Pequín, en forma de rebuig al comportament adquirit pel govern comunista.

L'opció de realitzar una revolta per part de la població tibetana és clara, poder adquirir aquell protagonisme que durant tants anys ha estat oblidada, i que segueix patint l'opressió per part de les autoritats de la Xina Popular.

Zapatero el victoriós

Zapatero guanya les eleccions generals respecte al Partit Popular, i deixa amb el grup parlamentari socialista a 169 escons i amb un Partit Popular amb 154, deixant en evidència i de forma molt clara la voluntat de la ciutadania.

En aquestes eleccions s'ha volgut remarcar que la dreta espanyola, i buscant la confrontació entre regions, intentant agafar vots a partir de les víctimes de terrorisme, i sobretot, una imatge que han donat i que ni de bon tros és la que realment és sobre Espanya, la seva desvirtuació, i sobretot aquella ultradreta, més propera a Le Pen, que no pas a la de Sarkozy.

El poble, com sempre, savi, ha decidit i ha dit la seva amb una alta participació d'un 75%, i sense l'excusa que ells poden tenir sobre el resultat de fa 4 anys, posant com a justificació el fatídic atemptat de l'11-M, i les seves mentides.

El PP mereixia aquesta derrota, però, tot i això, crec que encara és insuficient. El Partit Popular mereixia molts menys vots, per l'oposició que ha realitzat, i per la política radical i ideologia discriminatòria.

Ara, espero i desitjo, que dins del PP hi hagi un període de reflexió i que el sector més dur del PP dixi de capitanejar el major partit de l'oposició. Sincerament, crec que l'única persona que ha guanyat dins del Partit Popular es diu Alberto Ruiz Gallardón.



Tot i la victòria del PSOE, li ha faltat 7 escons per obtenir la tant esperada i desitjada majoria absoluta. Però dins de l'arc parlamentari no només hi han hagut modificacions per part dels dos grans partits, ja que el PSOE ha passat de 164 escons a 169. El PP, tot i la seva derrota, ha augmentat de 148 fins a 154 escons. Però els partits minoritaris han perdut el protagonisme que fins aquesta legislatura han tingut. Un bon exemple, és Izquierda Unida, que ha disminuït fins a quedar-se amb 2 escons a dins de l'arc parlamentari dels 5 que tenia.

Però una davallada molt important se l'emporta Esquerra. ERC com a candidat Joan Ridao, i possiblement perjudicat per a una imatge més radical de Joan Tardà a comparar amb el respecte que havia adquirit amb Joan Puigcercós, tot i amb les tensions per part dels partits dretes envers a la seva ideologia de caràcter independentista.

La alegria que hi ha dins de la família socialista veient que han rebut un suport massiu i que la derrota del PP ha sigut buscada per part de la cúpula del mateix, crea un gran estat de satisfacció, però que company Zapatero, no podem fer igual que fa 4 anys.

Zapatero, no ens fallis, però també gràcies per tantes coses que has fet.